Pensar amb els peus

Gratitud.

En una societat en què quasi ningú dona les gràcies per les quotidianes fetes de convivència com ens ensenyaren de petits (per qualsevulla bella acció: aguantar la porta tancadora a una persona que ve darrere, aixecar-te del seient de l’autobús per una dama, una embarassada, un home provecte, donar un preu en una botiga, una adreça al carrer, etc.), vull expressar amb molta de joia la meva gratitud a la dama que l’horabaixa del dijous 5 de juny a la Fira del Llibre, després de la presentació magnífica del llibre Sala Augusta i Llengua materna (Proa) per part de la professora Margalida Capellà i l’historiador Jaume Claret, l’editor de Proa, Josep Lluch, i el mateix autor, Sebastià Alzamora, va venir cap a mi i em digué amb un somriure de confiança paraules alades. M’assegurà que era lectora meva fidel i que aquesta crònica hebdomadària de «Bellver» l’ajudava molt, especialment en els moments en què es trobava descoratjada. He de reconèixer que la paraula «descoratjada» em va impressionar i em va fer sentir-me tendrament solidari amb ella. Per què no dir que em va emocionar? Quants de descoratjaments ens produeix el fet de viure en una societat en què senyoregen la indignitat i la barbàrie en territoris tan diversos com la política, els problemes de cada dia i les importants i complexes relacions humanes! Vaig donar les gràcies per aquella declaració a la lectora activa i li vaig dir que paraules com aquelles em servien d’estímul i em donaven cent cavalls de força per fer aquestes notes personals on cont quatre mots de la meva veritat quotidiana i discreta. Dit i fet!

Contra la contaminació dels filofeixismes ordinaris.

És una idea que se m’ha ocorregut quan volia contar aquest títol de les meves notes, «Pensar amb els peus». Sí, crec que quan pens amb els peus fuig d’aquella inèrcia, d’aquella rutina del pensament que se suposa que faig amb el cap (no és ver, pensam amb tot el cos i l’esperit del cos), i descobresc altres perspectives, angles morts, punts cecs que m’enriqueixen la percepció, el sentir. I sentir és saber, com ens han dit els mestres antics. Per això fuig de la repetició i procur trobar aquestes zones de recer que m’ajudin a fabricar vacunes íntimes i pròpies contra els mil i un verins que es llancen sempre seguit per terra, mar i aire. Ja m’entens, amiga lectora!

Persones com Rebecca Solnit, de la qual recoman Elogi de l’inesperat (Angle Editorial), em donen la possibilitat de veure en els detalls petits històries grans. Allò que repetesc contínuament de la importància dels no-resos més que dels mots en majúscula. Els detalls ens diuen que podem descobrir moltes de coses invisibles si sabem mirar els esdeveniments de l’àmbit local, allò que tenim més a prop. Escoltau-la: «Crec que hi ha massa informació i massa pocs patrons de reconeixement. Tenim milions de fonts d’informació. La informació flueix dia i nit, vint-i-quatre hores. És molt diferent de quan jo era petita, que tenies només televisió, ràdio i un diari que es publicava una vegada el dia. Ara, hi ha molta informació, però la majoria són mentides, propaganda o teoria de la conspiració. I fins i tot les coses interessants són explicades amb poc context. Tu pots llegir una notícia on diuen que el parlament ha aprovat una llei o que els polítics han dit tal cosa o tal altra, però no t’expliquen tota la història. I potser és el resultat de deu anys o quinze de lluites al carrer. Si ets periodista o historiador o estàs compromès amb una lluita social, ho comprens, però la majoria de gent no acaba d’entendre com passen les coses. Les notícies sempre són explicades d’un punt de vista que desemfatitza el poder col·lectiu. Per exemple, als films de Hollywood sovint tenim el superheroi home que ho fa tot. Ell tot sol és capaç de canviar-ho tot i normalment per mitjà de la violència. Ell és el centre de la història. És una història bàsicament individualista. Passa igual amb la manera com es presenten les notícies. Però en realitat quan es produeixen canvis col·lectius, no són per superherois individualistes, sinó per gent que és capaç d’unir milions de persones. Persones que han unit esforços i han canviat el món.» Ja veus, lectora intel·ligent, que escriu clar i sense pèls al pensament. És un aliment vitamínic d’una dona que ens dona uns articles que lluiten contra la confusió dominant i ens injecten vitalitat. «No deixaré que ningú em robi l’alegria», conta i canta.

Entre el cel i l’aigua, la línia de l’horitzó, res pus.

Escriure és bastir amb la precarietat de la llengua un reservori fràgil per estotjar-hi la inquietud de pensar, les absències de la raó, la natura imprevisible de les hores, les agitacions sexuals, la bellesa de les coses, el desfici i les batalles de l’amor, les ràbies i els plers, la dolcesa dura de viure. No ho sabies?

Relectures: sempre cal llegir d’una manera inaugural i verge.

I així la lletra amararà l’esperit profundament. És un consell que em va donar l’amic poeta Manuel Forcano i que he practicat amb resultats extraordinaris. Recoman tota la poesia de Forcano, amb una imatgeria de paisatges orientals sensual i enlluernadora i un tractament engrescador i subtil de temes com l’amor, el desig i el viatge. Assaboriu una antologia de poemes escollits per ell mateix, Arabesc (Proa), que és una festa inacabable.

Una dona que té una energia poètica molt forta: A prop del cor salvatge (Club Editor), de Clarice Lispector. En aquesta primera novel·la de la Lispector, publicada el 1944, quan ella tenia poc més de vint anys, ja hi ha tots els temes que formaran el bessó de la seva obra: la recuperació de l’atavisme, la perplexitat davant la vida, la sorpresa de les revelacions, l’essencialitat de l’instant, el fulgor del descobriment, el tremolor del desig, la visió arreu del sexe i de la mort, el prodigi d’una escriptura novella. La protagonista, una adolescent, Joana, inventa sempre seguit una llengua per dir les coses més senzilles: tot allò que sent quan pren un bany o quan galopen els cavalls. L’extraordinària traducció de Josep Domènech Ponsatí sap donar relleu a la bellesa d’una prosa que ens toca i ens sacseja tot el temps.

Suscríbete para seguir leyendo